Et donem la benvinguda al castell de Miravet!

Amb aquesta guia, coneixeràs la història d’aquest indret i les històries de les persones que hi han estat relacionades al llarg del temps. Per fer-ho, només has d’escoltar i deixar-te portar per les indicacions. Els punts de la guia, a més, estan marcats als diversos plafons que trobaràs al llarg del recorregut.

Abans de continuar, però, una advertència: quan es va instal·lar la xarxa de wifi al castell, es van detectar unes misterioses interferències del passat. De tant en tant, és possible que sentis veus de persones que van habitar aquest lloc. No t’espantis i ves escoltant.
Ara, ves al primer punt de la guia, a dalt de les escales que baixen a les cavallerisses. Comencem!

Aquest castell és una impressionant fortalesa de l’orde del Temple dels segles XII i XIII. Aquest orde es va fundar l’any 1120 a Jerusalem i va ser el primer orde religiós i militar de la cristiandat. La seva missió principal era protegir els pelegrins cristians que viatjaven a Terra Santa i tenir-ne cura, a banda de conquerir aquells territoris i defensar els santuaris.

Durant més de 150 anys, aquest castell va ser la seu principal de les comandes templeres de l’Ebre i es va convertir en un gran centre de poder a Catalunya. Des d’aquí es va construir una xarxa militar i econòmica que va arribar a desafiar fins i tot els reis més poderosos de l’època.

T’has preguntat per què el castell és en aquest lloc i no en un altre? La resposta té a veure amb les vistes, és clar. Aquest indret, situat en un turó a uns 100 metres d’altitud, és un mirador privilegiat des d’on es controla un tram del riu Ebre i les terres del voltant. Gràcies a la seva ubicació estratègica, ha estat habitat des de temps prehistòrics. Aquí s’hi van establir els ibers, possiblement també els romans i, més tard, els musulmans i els cristians. Des d’aquest punt, van poder dominar un territori en el qual l’aigua i el riu han determinat el paisatge, l’economia i les relacions humanes.

Per continuar la visita, ves al següent punt de la guia.

Ara ja coneixes el castell templer, però aquest lloc té molt més per explicar. Sabies que sota aquestes pedres hi ha les restes d’un hisn, és a dir, d’una fortalesa andalusina? És el record d’una societat que, sota el nom d’al-Àndalus, va dominar aquestes terres entre els segles VIII i XII i que va ser finalment sotmesa pels nous senyors feudals. I això no és tot: aquests murs han estat testimonis de molts altres episodis històrics, sovint marcats per conflictes i guerres, fins ben entrat el segle XX.

Quan es veu el castell de Miravet per primera vegada, impressiona l’enorme alçària que té i el gruix dels seus murs. Però era realment necessària una fortificació tan robusta per defensar-se de les armes de l’època, o amb això s’amagaven altres intencions?

Com saps, aquest castell es va aixecar sobre l’antic hisn o castell andalusí, i se’n va respectar, en part, la disposició original. Però l’orde religiós dels templers no es va limitar a ocupar la fortalesa, sinó que va deixar clar que havia arribat un nou poder. Van construir un edifici imponent per convertir-lo en símbol de l’autoritat cristiana i per esborrar el testimoni dels sarraïns, la manera com els cristians van anomenar els andalusins després de la conquesta. Com tantes altres vegades al llarg de la història, esborrar i substituir els símbols d’una altra cultura és una manera d’afirmar la pròpia.

Com veus, Miravet —o Murabit, com es deia en època andalusina— ha estat un lloc per on han passat diverses cultures. Però com ha estat la vida aquí al llarg de la història? Com va passar el poder d’unes mans a unes altres? Com van coexistir les diverses comunitats religioses que van coincidir en el territori? Com vivia la gent del poble? Les respostes t’esperen entre aquestes muralles.

Per continuar la visita, baixa per les escales del costat i atura’t a la porta de les cavallerisses, aquesta construcció que hi ha al replà final a la dreta.

Aquest espai ha tingut diversos usos al llarg del temps, i conserva les empremtes de les societats que hi han habitat.
Les restes més antigues són dos murs ibers del segle II aC, que probablement formaven part d’un petit nucli urbà. Són els dos murs que es troben al mig de l’estança.
També hi ha restes del hisn o castell andalusí, construït en època islàmica.
Però l’edifici que veus actualment va ser construït entre els segles XII i XIII pels templers, que li van donar un ús administratiu i de magatzem. En aquella època, tenia una gran porta amb una arcada adovellada. Anys més tard, el rei Jaume II, el Just, va expulsar l’orde del Temple de Miravet i va donar el castell a una nova orde, la de l’Hospital. Els hospitalers van transformar l’espai en cavallerisses entre els segles XIV i XV, i van habilitar les menjadores per als animals, encara visibles avui a banda i banda.
Aquestes parets han estat, doncs, testimoni de canvis socials importants, i l’espai s’ha adaptat a diversos usos en funció de les necessitats de cada època.
Per saber com es va produir la transició entre el poder andalusí i la nova societat feudal, ves a la terrassa de baix i camina fins al final, on trobaràs el següent plafó de referència.

Ara ets a l’esplanada inferior del castell, coneguda com el recinte jussà. Probablement, aquest espai té l’origen en l’albacar o tancat d’època musulmana. Sempre ha estat descobert, com ho està ara, i es va rodejar amb un mur fins als espadats per evitar atacs directes al recinte principal.
A més, aquest espai també servia de refugi per a la població i el bestiar quan hi havia amenaces externes, sobretot durant l’època andalusina, abans de la conquesta definitiva per part dels cristians. Dècades de violència constant van provocar que molts habitants abandonessin els assentaments i busquessin protecció en zones més segures.

Diàleg: dos personatges andalusins es recullen a l’albacar per protegir-se dels atacs dels comtes catalans.
De fons, se sent un ramat de xais.
Home: Ja no ho aguanto més. Ens passem la major part del temps aquí, refugiats al castell.
Dona: Hem de tenir fe. Al·là ens ajudarà a aturar els soldats cristians.
Home: Els cristians ja han pres Ṭurṭūša i Lārida. La propera a caure serà Murabit . I jo no vull ser aquí quan això passi. Estic fart de viure amb por.
Dona: I què vols fer, abandonar les terres? Deixar enrere casa nostra i la dels nostres avantpassats?
Home: Però que no has sentit què fan amb la gent quan prenen les ciutats? Als que no maten, els fan esclaus!
Dona: En alguns llocs els han perdonat la vida i els han deixat continuar amb les terres.
Home: T’asseguro que no em quedaré esperant que els invasors decideixin sobre les nostres vides. De seguida que torni la calma, marxarem cap al sud, cap a Balansiya. Allà no hi podran entrar mai.

Quan els cristians van conquerir el territori, i segons les cròniques de l’època, hi va haver un autèntic bany de sang. La majoria dels musulmans que van sobreviure van ser expulsats o convertits en captius, és a dir, en esclaus. Moltes zones van quedar deshabitades i en llocs com Siurana, Ulldecona o la Sénia no hi va quedar cap rastre de la població islàmica.
En algunes zones com la Ribera d’Ebre, especialment a Ascó, Móra i Vinebre, es va permetre que part de la població musulmana derrotada es quedés, fet que va donar lloc a una coexistència entre comunitats musulmanes i cristianes que vivien separades, sense una integració real. En altres llocs, com Miravet, Benissanet i Riba-roja, la presència musulmana es va mantenir de manera gairebé exclusiva, no pas per compassió, sinó perquè l’habilitat que tenien per al conreu de la terra representava una font de riquesa per als nous senyors feudals. Aquestes comunitats van conservar certa autonomia; s’organitzaven a través de l’aljama, i funcionaven legalment al marge dels cristians.

Aquesta coexistència es va trencar a inicis del segle XVI, quan els musulmans van ser obligats a batejar-se i van passar a ser cristians nous, també coneguts com a moriscos. Al segle XVII, els moriscos van ser definitivament expulsats de la Península, arran de l’ordre promulgada per Felip III.
Ressegueix el mur fins a arribar a la terrassa sud. Hi accediràs per un tall a la muralla.

Durant l’època andalusina, a l’entorn de Miravet es va modelar un espai de conreu format principalment per petites parcel·les conreades per una pagesia experta. Avui, si t’hi fixes, el paisatge encara és un mosaic de cultius, com en aquell temps.

Les parcel·les estaven situades al voltant de les residències de la població i a prop de les riberes del riu, però prou allunyades de les zones inundables. Estaven regades amb sínies, un enginyós sistema mecànic que servia per agafar l’aigua dels pous i que els àrabs havien difós per tots els seus territoris. En pots veure una imatge al plafó explicatiu. Avui, al poble, encara hi ha restes d’alguna d’aquestes sínies.

En aquestes parcel·les s’hi conreaven productes de l’horta, com naps, cols, albergínies, melons o síndries, molts dels quals introduïts en aquestes terres pels àrabs. Més cap a l’interior, en zones allunyades de les crescudes del riu, s’hi cultivaven cereals, vinya i arbres fruiters, com ara figueres. Les oliveres eren importants, perquè, tot i que una part de les olives es guardaven per al consum, la major part es destinaven a fer oli per condimentar el menjar, per conservar aliments i per a les llànties d’il·luminació. Una part de l’oli s’elaborava al trull que hi havia al castell, que estava equipat amb una gran premsa.

A més dels horts, hi havia moltes terres sense cultivar de les quals s’extreien recursos naturals, com ara la caça, la pesca, els fruits silvestres o la llenya. Igualment, es feien servir com a pastures per als ramats.

Miravet també era un important centre terrisser. Davant de la portalada de moltes cases de la vila hi havia grans caixes de fusta plenes de peces de ceràmica, com ara gerres, escudelles, plats o olles.

Quan els cristians van conquerir Miravet, van mantenir la pagesia andalusina i els seus sistemes de conreu. No obstant això, van donar més pes a la producció de cereals i vinya, perquè el gra i el vi eren productes fàcils d’emmagatzemar.
Durant el domini templer, el castell de Miravet no era només una fortificació militar. Sobretot, funcionava com un centre administratiu des d’on s’impartia justícia i es cobraven impostos, les anomenades rendes feudals, que tenien a veure amb l’ús de les infraestructures, com ara els molins o el riu mateix, o, simplement, es prenia part de les collites o del bestiar.
A més, la posició estratègica del castell permetia el control d’aquesta part del riu Ebre, tant per facilitar el comerç de tota mena de mercaderies, com per gestionar serveis essencials, com per possibilitar el pas d’una riba a l’altra. També anava bé per vigilar possibles incursions de pirates fluvials, una amenaça real en aquell temps. Sí, ho has sentit bé: en aquest riu hi havia pirates.
Per continuar la visita, ves a l’esplanada de davant de la porta d’entrada al castell. Al mig de l’espai hi trobaràs un plafó, el nou punt de referència.

La presa del castell de Miravet per part dels cristians cal situar-la dins el procés de la conquesta dels territoris d’al-Àndalus, Tarragona enllà, que avui coneixem com a Catalunya Nova.
Entre el 1148 i el 1149, el comte Ramon Berenguer IV va conquerir Tortosa i Lleida, en setges que van ser llargs i molt durs. Els musulmans van oferir una resistència ferotge, però, finalment, les ciutats van capitular. La conquesta va anar acompanyada de massacres i es van fer captives moltes persones.
El 1153, després de quatre segles de presència andalusina a la Catalunya Nova, Siurana i Miravet van ser els darrers enclavaments a caure a mans de la nova societat feudal. Un cop conquerit, Ramon Berenguer IV va cedir el castell andalusí a l’orde del Temple.

Ara toca entrar al castell. Abans, però, para atenció al bastió, aquesta estructura fortificada que tens davant teu, a l’esquerra, que protegeix el recinte. Aquest bastió no és templer, sinó una construcció més moderna, probablement edificada al segle XVIII, sobre una antiga torre defensiva de l’època hospitalera. Les excavacions arqueològiques també han revelat restes de l’antiga muralla andalusina. Aquesta construcció defensiva és una nova mostra de la transformació dels elements del castell per adaptar-se a les necessitats de cada moment.
Ara sí, travessa la porta d’accés al recinte sobirà, la part alta del conjunt, on hi ha el nucli principal del castell templer. A banda i banda del passatge d’entrada, trobaràs la cisterna, l’espai on s’emmagatzemava l’aigua per al castell, i el cos de guàrdia, el lloc on hi havia els soldats que vigilaven l’entrada al recinte sobirà.

Diàleg entre el soldat del cos de guàrdia i en Saïd, un noi jove que porta les verdures al castell.
Soldat: Alto a la guàrdia! Qui hi ha?
Saïd: As-salamu alaykum. La pau sigui amb vós.
Soldat: No t’havia vist mai, a tu. Qui ets i què hi portes, al cistell?
Saïd: Em dic Saïd, i porto les verdures per a la cuina.
Soldat: Deixa-m’ho veure… Mmm, fa goig, aquest cistell. Heu tingut bona collita.
Saïd: Són coliflors, espinacs i faves.
Soldat: Faves? Tan aviat?
Saïd: Aquest any el fred ha vingut aviat. També hi ha alguna xirivia. I magranes molt dolces.
Soldat: A veure? Dona-me’n una.
Saïd: Són per al castell.
Soldat: I qui et penses que soc, jo? Si jo no ho vull, no entres.
Saïd: Està bé. Aquí teniu.
Soldat: I d’això, ni paraula. I ara, passa, que amb tanta xerrameca encara faràs tard.
Saïd: In shā’ Allāh.

La propera parada de la visita és al plafó del pati, just al final del passatge d’entrada.

Aquest és el pati d’armes, l’espai que estructurava el recinte sobirà, la part superior del castell.

Dins el recinte, al nivell baix, començant per la teva dreta, hi ha un primer espai sense sostre que era l’accés al baluard; després hi ha el refetor, un magatzem i una entrada que porta al polvorí i al celler.
A la planta de dalt, la planta noble, hi ha les dependències més importants: al primer pis, la galeria, amb quatre finestres, una de les quals convertida en porta; al darrere de la galeria, l’església, i, a sobre de la galeria, la sala del comanador, la màxima autoritat de l’orde en aquest districte, on hi ha les dues petites finestres.

En època templera, a la galeria s’hi accedia per una escala de fusta que es podia treure en cas d’atac i que es recolzava sobre les dues mènsules que hi havia sobre la finestra de l’esquerra. Avui, si et fixes bé en el mur que tens davant, encara se’n pot veure una.
A l’esquerra hi havia un edifici, avui desaparegut, que acollia una cavallerissa, un forn i, al pis superior, possiblement el dormitori dels templers. A la dreta hi havia una passarel·la elevada de fusta que comunicava l’edifici del refetor amb la galeria.
Si vols saber com era l’espai en època templera, ho pots veure a la recreació en 3D que tens a la guia.

La sala del comanador era l’autèntic centre de comandament del castell. Ara mateix no es pot visitar, ja que l’accés no està habilitat, però s’hi arribava per un passadís situat sobre el refetor i travessant una petita terrassa. Parant atenció, encara es pot veure el rastre d’aquest antic passadís sobre el mur.

El comanador dirigia tot el castell, administrava els pobles i les terres que depenien de la fortalesa, i exercia un domini administratiu sobre la resta de comandes de les Terres de l’Ebre. Juntament amb la torre del tresor, la seva sala era l’espai més ben defensat de tot el conjunt.

Aquí, al pati d’armes, era on s’entrenaven els templers per anar a fer la guerra. Però quina guerra?

En aquell temps, els cristians amb recursos volien viatjar a Terra Santa per visitar la ciutat sagrada de Jerusalem. Però aquelles terres estaven sota control musulmà, i els pelegrins que hi viatjaven s’exposaven a molts perills.

L’any 1095, el papa Urbà II va fer una crida als regnes europeus amb la finalitat de crear un exèrcit per conquerir aquells territoris. Molts cavallers hi van respondre amb entusiasme, i així van començar les croades.

Diàleg al pati del castell entre l’Hug, un jove aspirant a templer, i el seu mestre en l’art de la guerra.

So de dues espases grosses i pesants lluitant.

Mestre: Molt bé, Hug! N’hi ha prou, per avui.

El so d’espases s’atura.

Hug (amb la respiració una mica alterada per l’esforç): Com ho he fet, mestre?

Mestre: Bé. Cada dia ho fas millor.

Hug (content): Gràcies, mestre! Creieu que ja estic preparat per ser armat cavaller? No veig el dia d’anar a Terra Santa!

Mestre: Calma, noi, calma. Només tens onze anys. No tinguis pressa. O és que vols caure al primer enfrontament?

Hug (desencisat): Però, mestre… ja fa temps que em preparo. Soc un bon guerrer.

Mestre: L’enemic també es prepara. I t’asseguro que lluiten com lleons.

Hug: Però Déu està de part nostra! I m’ajudarà. Ells veneren un déu fals. 

Mestre: Noi, escolta’m bé. Jo he vist caure al camp de batalla els homes més forts i valents que et puguis imaginar. Homes sants experts en l’art de la guerra. Als infidels els inspira el dimoni, però a fe de Déu que saben lluitar.

Hug: No ho entenc, mestre. Si són tan perillosos, per què els deixem viure a Miravet? Per què no acabem amb ells?

Mestre: Fill, a aquests els necessitem. O és que vols dedicar-te a collir naps i cols?

L’orde del Temple es va fundar l’any 1120 a Jerusalem per part d’un grup de cavallers liderats pel noble francès Hug de Payens. Va ser el primer orde religiós i militar de la cristiandat.

La seva missió principal era protegir els pelegrins cristians i tenir-ne cura, així com defensar els llocs sagrats de Terra Santa.

Com a orde religiós i militar, a més dels vots monàstics de pobresa, obediència i castedat, hi afegien el vot d’armes. Així, consideraven que servien Déu tant amb la fe com amb l’espasa.

Els templers es van estendre per tot Europa. Entre els segles XII i XIV es van convertir en una de les institucions religioses i militars més poderoses del continent. Per fer-ho, van comptar amb el suport dels reis i dels papes.

Però, com s’ho van fer per acumular una fortuna tan impressionant?

L’orde administrava terres, explotava els recursos i cobrava rendes feudals de la població a canvi de protecció. També tenia infraestructures que generaven beneficis i rebia grans donacions de nobles i reis. A més, estava exempt de pagar impostos, fet que li permetia acumular encara més riquesa.

Tot i això, aquestes immenses fortunes no es feien servir per al luxe personal, sinó per finançar la gran missió que tenien: defensar la cristiandat i la Guerra Santa.

A l’orde del Temple no tothom tenia el mateix rang ni les mateixes funcions.

A dalt de tot de la jerarquia hi havia els cavallers, però, en realitat, només un de cada deu templers formava part d’aquest grup. La seva vida girava al voltant de la pregària i la preparació per a la guerra.

La presència de dones templeres era escassa, tot i que es té notícia d’algun cas aïllat, com el d’Ermengarda d’Oluja, que va ser comanadora del Raurell, a la riba del Francolí. Al castell hi havia altres dones, com les donades, que eren dones laiques que, igual que ho podien fer els homes, es lliuraven al servei del castell per un temps determinat. Però, en el cas de les dones, sempre havia de ser acompanyades dels marits.

La majoria dels membres de l’orde eren sergents, que tenien la missió de servir els cavallers; alguns, però, també eren soldats.

A l’escalafó més baix hi havia els frares dels oficis, que es dedicaven a les feines diàries. En aquest col·lectiu hi havia ferrers, constructors, sabaters, sastres i cuiners, però també pagesos, pastors i moliners.

Però al castell hi havia altres persones que no eren templers i que formaven part del seu entorn.

Hi havia els servents —homes i dones— que podien viure a Miravet i anar i venir cada dia del poble al castell. Les seves tasques eren d’allò més variades i podien fer feina al camp, tenir cura dels animals, netejar el castell o fer la bugada de la roba dels templers.

I, finalment, hi havia els captius —una manera suau d’anomenar els esclaus—, que vivien en condicions força precàries, sense cap dret.

Per continuar la visita, entra al refetor a través de la segona porta que tens a la dreta, mirant la façana principal.

Aquesta gran sala era el refetor, el menjador comunitari dels templers. Les dimensions de l’espai, però, fan pensar que, a més de menjador, hauria tingut altres usos, com ara el de dormitori comunitari per als frares i, fins i tot, el d’espai de reunió o sala d’estar.

El nivell original del terra era més amunt, aproximadament mig metre per sota de les finestres de la dreta. Una excavació arqueològica recent va retirar diversos metres de materials de farciment, i va deixar a la vista la base de les columnes templeres i les restes de l’antic hisn andalusí, aquest fragment de mur, i els grans blocs de pedra caiguts que hi ha a l’esquerra.

Però compte: aquestes columnes no estan escapçades, sinó que responen a un projecte constructiu que no es va acabar. Als plafons informatius en pots llegir la història. 

Si vols veure com era el menjador, pots mirar la recreació en 3D que tens a la guia. 

Els templers menjaven en taules compartides i sempre en parelles, per evitar la temptació de la gola. Mentre dinaven, havien d’escoltar en silenci la lectura de textos religiosos, de la qual s’encarregava un dels templers.

La dieta era senzilla i basada en els aliments de la zona. A l’interactiu d’aquesta sala et proposem un joc per saber-ne més coses.   

Els servents i els captius tenien una alimentació molt més pobra. Segons la norma templera, havien de rebre talls del pa que havia sobrat del dia i una desena part del total del pa dipositat com a almoina. Només el diumenge podien menjar una mica de carn. 

Ara, surt del refetor i puja a la planta noble per les escales metàl·liques (les de pedra no estan habilitades). Un cop a dalt, queda’t a la galeria, el següent punt de la guia.

La galeria era un espai de transició, com un petit claustre, que permetia la circulació dins el castell i que també aportava llum natural a l’entrada del temple, gràcies als grans finestrals de mig punt.

Els monjos hospitalers —que, com ja saps, van prendre el control del castell després dels templers— es referien a aquesta galeria com de profundis, en al·lusió als cants dels funerals. Això fa pensar que en aquest espai potser s’hi feien les cerimònies d’enterrament dels germans de l’orde.

Si mires bé els murs de la galeria, veuràs una franja de pintura blanca que recorre les juntes entre les pedres. Es tracta de l’encintat, una tècnica decorativa que, a més de donar un toc estètic, protegia els murs de la humitat i la degradació. També es pot trobar en altres parts del castell, com a l’interior de l’església i a la torre del tresor. La decoració segueix un patró de línies vermelles horitzontals i negres verticals, els colors presents a les capes dels templers. Sabies que els colors templers simbolitzen els principis de l’orde? El negre representa la força i el valor; el blanc, la puresa i la castedat, i el vermell, la sang de Crist.

Ara, continua la visita entrant a l’església.

Aquesta església era la capella de la comanda de Miravet i estava reservada per als frares templers del castell. Aquí hi passaven moltes hores, ja que la regla templera establia fins a vuit oficis diaris, que marcaven el ritme de vida de la comunitat.

Aquest espai no era només un lloc de pregària, sinó un símbol de poder, espiritualitat i resistència dins el castell de Miravet.

L’església té una estructura de nau única coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. 

L’interior és bastant sobri i només rep una mica de llum natural a través de quatre finestres i la rosassa. La finestra més destacada és la de l’absis, orientada a l’est i anomenada la finestra del Sol Naixent perquè simbolitza la resurrecció de Crist. Veuràs que està desplaçada respecte al centre. El motiu? La torre del tresor, que es troba just al darrere, es va construir abans, i per això la finestra s’hi va haver d’adaptar.

Les altres finestres són al mur del nord. Al mur de ponent hi ha la rosassa, de la qual es conserven algunes restes.

Als peus de l’església hi ha una escala de cargol que permet accedir a la terrassa superior. Si més tard hi vols pujar, ves amb compte, perquè és estreta i està una mica deteriorada.

Si mires amb atenció les parets, veuràs diverses creus de consagració, inscrites dins un cercle, a l’altura del cap. Formen part del ritual per convertir l’església en apta per al culte diví. També hi ha creus incises a dos metres del terra, que originàriament estaven pintades de color vermell.

Si vols veure un element original d’aquesta capella conventual, pots visitar l’església vella del poble de Miravet, que ara és un museu. Allà s’hi conserva la mesa d’altar del segle XII, que s’utilitzava en aquesta mateixa església.

Per veure com era originàriament l’edifici, en pots mirar la recreació en 3D que tens a la guia.

Aquí, a l’església, es feia la cerimònia d’ingrés a l’orde. 

Però entrar a l’orde del Temple no era per a tothom. A més de ser soldats, també feien els tres vots monàstics: pobresa, obediència i castedat. A més, per convertir-se en cavaller templer, abans calia haver estat armat cavaller, i això només ho podien aconseguir els que provenien de la noblesa. 

Els cavallers es regien per la regla templera, una llista de 76 articles que després s’ampliaria a gairebé 700. L’obediència era el vot principal, i hi havia una sèrie de càstigs si no es complien les ordres. Les faltes greus estaven relacionades amb la traïció de qualsevol mena a l’orde o al cristianisme, i també amb l’homosexualitat. 

Les relacions amb dones també estaven penades, però només amb la pèrdua de l’hàbit. A l’article 53 de la regla templera queda clar quina era la imatge de les dones per als templers i per a la cristiandat en general. Hi diu, literalment: “La companyia de les dones és una cosa perillosa. Són nombrosos els que, per haver freqüentat dones, el diable els ha apartat del camí recte del paradís. Que les dones en qualitat de fraresses no siguin, doncs, rebudes a la casa del temple”. 

La cerimònia d’ingrés a l’orde consistia en un procés llarg. Primer, l’aspirant havia d’acceptar els vots i fer un jurament. Després, si ningú no s’hi oposava, era acceptat oficialment amb una frase molt clara sobre el que li esperava: “Et prometem el pa i l’aigua, la roba humil de la casa i molts patiments i treballs”.

A l’absis semicircular, a la teva esquerra, hi ha la sagristia i, al fons, una porta per la qual s’arriba a la torre del tresor. Però aquest accés és modern i està tancat al públic; a l’època dels templers, l’únic camí per entrar a la torre del tresor era des de la sala del comanador.

A la torre del tresor s’hi custodiaven els diners i els objectes de més valor de la comanda de Miravet. Però, sobretot, era l’espai on es guardava el Tresor Provincial: l’arxiu central de la província de Catalunya i l’Aragó de l’orde del Temple.

Els béns que es custodiaven a la torre del tresor conferien als templers un poder que es manifestava de tres maneres. En l’àmbit econòmic, perquè els proporcionava una autonomia financera tan gran que fins i tot els reis recorrien als seus préstecs. En l’àmbit social i polític, ja que eren capaços d’influir en les decisions dels mateixos monarques. I, finalment, en l’àmbit simbòlic i religiós, perquè la seva riquesa els permetia finançar la Guerra Santa, i això els legitimava com a protectors de la fe cristiana.

A principis del segle XIV, tot aquest poder s’havia fet incòmode per a Felip IV, monarca de França. Així, ell i el papat van decidir posar fi a l’orde. Això els permetia cancel·lar els deutes que tenien amb els templers i, de passada, apoderar-se de les seves riqueses.

El papat va convèncer el rei Jaume II perquè impulsés la persecució dels templers a terres catalanes. Els castells de l’orde, però, hi van oposar resistència; el de Miravet es va convertir en l’últim baluard a Catalunya. Va resistir un setge d’un any fins que, finalment, va capitular.

El 1308, el castell va caure en mans dels oficials reials, i, el 1312, el papa Climent V va dissoldre oficialment l’orde del Temple. Totes les seves propietats, incloent-hi el castell de Miravet, van ser transferides a l’orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Després de la seva desaparició, i amb el pas dels anys, els cavallers templers han estat sovint mitificats a partir de llegendes i creences falses. I el seu llegat s’ha instrumentalitzat: se’ls han atribuït uns valors fundacionals que no sempre casen amb la realitat, però que han estat útils per a determinats corrents de pensament.

Aquí s’acaba la visita guiada. Esperem que n’hagis gaudit i que t’hagi ajudat a entendre la història del castell i el seu territori, amb totes les seves capes de lectura. Ara pots tornar a baixar al pati; a sota de la galeria i l’església, hi ha un celler que, a l’edat mitjana, devia contenir les botes i els cups destinats al vi. També hi ha les restes d’una premsa. En aquest espai podràs gaudir de l’experiència de realitat virtual.