Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.

Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.
Per començar la visita, dirigeix-te a la part posterior de l’església.

L’església de l’Assumpció de Cóll data de la segona meitat del segle xii, però ha evolucionat al llarg del temps. Això es pot apreciar al campanar: la part baixa és romànica, mentre que els dos pisos superiors són de factura gòtica, com es pot veure a la forma de les finestres.
La mida dels carreus de pedra, molt més grossos i regulars que els d’altres esglésies de la Vall, així ho fa pensar.
Ara, per continuar la visita, encamina’t cap a l’entrada de l’església.

Aquí, a la façana, hi ha la part més interessant de l’Assumpció de Cóll: els elements decoratius de la portada. La porta d’accés al temple està envoltada per una sanefa en forma d’escacs i coronada amb un crismó, símbol de Crist amb les seves inicials en grec. Si t’hi fixes, als dos angles de dalt del crismó, hi ha dos paons, que simbolitzen la resurrecció de Crist. Als de sota hi ha dues figures humanes, una de les quals fa sonar un corn que anuncia l’apocalipsi.
A la portada també hi destaquen els capitells esculpits de les columnes. Els capitells exteriors estan decorats amb motius vegetals, i els interiors combinen representacions humanes i animals. Escenifiquen la lluita entre l’home i la fera, com a representació de la lluita entre el bé i el mal.
També és interessant el forrellat de forja medieval, un dels més ben decorats de la Vall, juntament amb el de Santa Maria de Cardet i el de la Nativitat de Durro. Fixa’t que el passador està rematat amb un cap d’animal. I a la planxa de ferro hi pots veure una campana gravada.
Ara, per continuar la visita, has d’entrar a dins. Aquesta església, però, no és oberta tot l’any; si te l’has trobat tancada, pots veure’n l’interior a partir del recurs virtual que tens a la guia.

Situa’t davant de la primera fila de bancs. Des d’aquí, podràs observar els diversos elements arquitectònics que formen l’església de l’Assumpció de Cóll.
Com veus, és una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó i amb un absis semicircular a la capçalera. El campanar, de planta quadrada i tres nivells d’alçada, se situa a la banda dreta.
A la construcció inicial s’hi van afegir dues capelles laterals, la de l’esquerra mirant a l’altar, coberta amb volta de canó, i la de la dreta, de factura gòtica.
La il·luminació original de la nau es feia a través de dos ulls de bou enfrontats, un a cada extrem de l’edifici, i dues finestres, que permetien l’entrada de la llum del sol. Un dels ulls de bou és bastant per damunt de la porta d’accés al temple; per aquest hi entra la llum de tarda. L’altre és al mur de l’est, per damunt de la coberta de l’absis; per aquest hi entra la llum del matí. També en aquest mur, una mica més avall, hi ha una finestra allargada; aquesta és l’entrada de llum més simbòlica, la del sol naixent, entesa com a llum divina. L’altra finestra és al mur sud i hi entra la llum de migdia.

So d’interferències.

Mossèn, home gran: Es fa fosc. Ja pots encendre les llànties.
Noi jove: Pare, són buides. I a la pica no hi queda gaire oli; potser, per a un dia o dos més.
Mossèn, home gran: Ves i omple-les! I després les poses a lloc amb l’escala. Jo ja soc gran per enfilar-m’hi.
Noi jove: De seguida, pare!
Mossèn, home gran: (per a si mateix): Falta oli. Aquest any les collites no han estat bones. I els feligresos han donat menys que altres vegades. Els hauré de demanar un esforç; l’església no pot quedar a les fosques.

So d’interferències.

Ara ves cap a l’entrada, on hi ha les tres piques de pedra.

A l’església de l’Assumpció de Cóll encara es conserven les tres piques, probablement romàniques: la pica baptismal, la pica de l’aigua beneita i la pica de l’oli, combustible de les llànties que il·luminaven l’església, la més gran de totes.
Per continuar la visita, puja al cor per l’escala del costat de la porta.

El cor es va construir alguns segles més tard al darrer tram de la nau.
Aquí pots apreciar un detall interessant: la barana del cor de traceria gòtica, a base de motius geomètrics entrellaçats.
Abans de baixar, gaudeix de la vista de l’església. Des d’aquí es veuen molt bé els suports de les llànties, fets de forja, un dels quals, amb forma de gall. O l’ull de bou de sobre l’altar, amb forma de trèvol.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.
Per començar la visita, dirigeix-te a la part posterior de l’església.

L’església de la Nativitat de Durro té característiques arquitectòniques diferents de les que veiem a la majoria de les esglésies de la Vall. Per començar, destaca per la seva monumentalitat, una prova de la importància del poble de Durro a l’edat mitjana.
La Nativitat que ara veus ha viscut moltes modificacions i ampliacions al llarg del temps. La part més antiga és del segle XII, i correspon a un temple romànic d’una sola nau i amb un absis avui desaparegut, el porxo i el campanar.
La torre del campanar és un dels elements destacats, sobretot perquè, amb 26 metres d’alçada, és la més alta de la Vall. T’imagines per què les feien tan altes, aquestes torres? D’una banda, hi havia la qüestió religiosa: com més amunt, més a prop de Déu. Però alhora, de l’altra, una torre tan alta oferia una visió perfecta de la rodalia del poble i permetia detectar la presència de qualsevol enemic que s’acostés, la qual cosa era important en un època de tantes guerres.
El campanar té cinc nivells, però, com pots veure, cada pis és diferent dels altres, conseqüència de les moltes modificacions experimentades. Veuràs que a la base hi ha una arcada, que devia donar pas a un absis lateral. Les finestres dels dos pisos inferiors van ser emparedades, i les finestres romàniques del segon i tercer pis van ser substituïdes per finestres gòtiques, amb arc apuntat. L’últim pis, de menys alçada, va ser escapçat en algun moment.
Des d’aquí també pots veure la sagristia, que es va construir al lloc de l’absis principal.
Per continuar la visita, fes la volta a l’església per la teva dreta i situa’t al porxo, davant de la porta lateral.

La nau de la Nativitat de Durro està feta amb carreus grossos o pedres de granit, i els elements decoratius recorren les façanes. Fixa’t en la part superior dels murs: hi ha un fris d’arquets cecs que ressegueix la llargada de la nau i, a sobre, hi ha una altra sanefa que forma petits quadrats a semblança d’un tauler d’escacs.
A les acaballes del segle XV, l’església podria haver patit un incendi en un capítol relacionat amb la guerra civil catalana: Hug Roger III, l’últim comte de Pallars, va atacar el poble en un intent desesperat de recuperar el seu comtat. Els veïns es van tancar a l’església per protegir-se i el comte, enfurismat, hi hauria calat foc.

So d’interferències.
L’ambient dins l’església és de nervis i tensió.
Dona: No patiu! Aquestes parets ens protegiran!
Home: L’Hug s’ha tornat boig! No té respecte ni per l’església.
Dona: Pregueu a Déu. Ell no ens deixarà morir.
Home: No pararà fins a recuperar el seu comtat. Ha vingut amb reforços de França. Una cohort de salvatges.
Dona: Tingueu fe.
Home: Fe? El foc s’escampa al voltant de l’església. Només ens poden salvar les tropes del vescomte de Cardona, però on són?
So d’interferències.

El porxo romànic es va afegir a la segona fase constructiva, i servia per protegir dels rigors meteorològics els feligresos que s’esperaven per entrar a l’església. Si avui fa sol, plou o neva, agrairàs que hi sigui. Però també podia ser un lloc de parada de les processons, un espai on celebrar actes litúrgics i també socials, com ara judicis. El porxo, a més, tenia una funció simbòlica: era l’espai de transició entre la vida quotidiana i l’entrada a la casa de Déu.

Aquí hi ha la portada, un dels elements més interessants del conjunt. Està formada per tres arcs de mig punt en gradació, i està decorada per dues arquivoltes sostingudes per quatre columnes amb capitells decorats. Si t’hi fixes, s’hi poden distingir motius vegetals i relleus zoomòrfics, és a dir, formes d’animals. També, una petita cara. A veure si la trobes!

Tot el conjunt està emmarcat per un fris, una mena de sanefa amb motius d’escacs, i per sobre, dins d’un cercle, hi ha el crismó, el símbol de Crist representat per les seves inicials en grec.
Aquesta portalada té moltes similituds amb la de l’església de l’Assumpció de Cóll, tant pel que fa a les arquivoltes, com als capitells amb animals, com al crismó. Podria haver estat obra, doncs, del mateix taller? O només una inspiració? Misteri per resoldre.

Un altre element interessant de la portada és el forrellat, el pany de la porta, d’època medieval. Fixa’t en la planxa que reforça el tancament, decorada amb sanefes de motius geomètrics i amb quatre estructures que ens recorden la silueta dels castells medievals. Al centre, una figura humana molt esquemàtica assenyala una de les torres que hi ha envoltant el pany. Completen l’escena un element vegetal que podria ser un arbre i dos animals quadrúpedes que ens recorden cavalls. En desconeixem el significat concret i, per això, podem fer volar la imaginació: podria ser un homenatge al comte d’Erill i al seu castell, per haver pagat l’església? Ves a saber.

Abans de passar al pròxim punt, fixa’t en un darrer detall: el passador del forrellat està decorat amb motius geomètrics i capçat a l’extrem dret amb un cap d’animal, potser una serp. No seria l’única serp a la porta de les esglésies de la Vall: a Santa Eulàlia, per exemple, n’hi ha una de pintada. Podria ser una advertència sobre el pecat? I si, en realitat, fos un drac?
Dit això, ja pots entrar a l’església.

Només entrar a la Nativitat de Durro, el primer que crida l’atenció és la decoració barroca i els retaules.
El que tens més a prop començant per la dreta està dedicat a sant Antoni i és del segle XVIII. Sant Antoni Abat està representat a la part superior, i sant Antoni de Pàdua, a la part inferior.
A l’altra banda, el primer per l’esquerra està dedicat a la Mare de Déu i és del segle XVII.
El segon per l’esquerra és el retaule del Sant Crist, també del segle XVIII, dedicat a la passió de Jesús. El Crist que estàs veient va ser elaborat per l’escultor Josep Viladomat als anys seixanta.
El segon retaule per la dreta està dedicat a sant Joan. I, finalment, situat al fons, a l’altar, hi ha el retaule major, de mitjans del segle XVIII. A la part inferior hi ha les quatre verges màrtirs: santa Àgata, santa Bàrbara, santa Llúcia i, possiblement, santa Engràcia. Durant la Guerra Civil el retaule va patir danys i les figures actuals són modernes. Al nivell superior hi ha representat el doble sagrat cor; just a sota, Maria i el Nen Jesús; a l’esquerra, sant Josep, i a la dreta, sant Joaquim i Maria de petita.
Ara has de mirar cap a dalt per descobrir un detall arquitectònic que fa especial aquesta església. Es tracta de les cobertes de la nau central i de les capelles laterals. Pots veure com la coberta de la nau central és de volta de canó, mentre que la capella lateral esquerra és de creueria, i la de la dreta, barroca. Totes dues van ser construïdes posteriorment.
Potser també t’han cridat l’atenció dos ocells blancs i grossos que hi ha als murs del costat de l’altar. Són lampadaris barrocs, per subjectar els llums d’oli.
Finalment, i encara a la part de baix, mirant cap a l’entrada, fixa’t en la pica de pedra coberta per una tapa piramidal de color verd. És la pica baptismal romànica. L’estructura de fusta que la protegeix, del segle XVIII, servia per protegir l’aigua i també per guardar-hi els elements litúrgics.
Per seguir la visita, has de pujar al cor de l’església. Hi has d’accedir per les escales que hi ha a l’entrada, a la zona de la taquilla.

Ets davant de la peça més singular de l’església: la talla de fusta d’un Nicodem. Aquesta imatge formava part d’un conjunt més gran, el Davallament de la creu de Durro, elaborat al segle xii pels artesans de l’anomenat taller d’Erill. De les set talles que formaven el conjunt original, se’n coneixen únicament tres: aquesta; la Mare de Déu, conservada al MNAC, i el Crist, desaparegut durant la Guerra Civil. Fixa’t que encara li queden restes del policromat al braç i al tors.
Potser ara no recordes qui era Nicodem. Et refresquem la memòria: va ser l’encarregat de desclavar Jesús de la creu.
I com és que la talla del Nicodem va arribar fins als nostres dies? Doncs perquè va quedar oculta durant molts anys. No es va tenir coneixement de la seva existència fins a l’any 2001, quan es va trobar desmuntant un retaule de l’església per restaurar-lo.
Si vols veure com era el conjunt del Davallament a partir de la informació que tenim, pots fer-ho amb el recurs virtual.
Encara al cor, deus haver vist que hi ha un banc i altres elements. Són els béns mobles que s’han anat aplegant a l’interior de l’església al llarg dels segles i que ara apreciem com a béns artístics.
Un d’aquests elements és un banc renaixentista de fusta, que té dues peces molt especials: els dos plafons de l’esquerra del respatller. Les dues taules, fetes de fusta de pi, són, probablement, d’època romànica, i en origen formaven part d’un altre moble.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.
Per començar la visita, dirigeix-te a la part posterior de l’església.

L’església de Sant Climent és, potser, la més coneguda de totes les de la Vall. Això és perquè a dins hi ha unes pintures que s’han fet famoses arreu per la seva qualitat i bellesa. Segur que ja n’has sentit a parlar. Però aquesta església és tan interessant per fora com ho és per dins.
A l’espai que avui ocupa l’església de Sant Climent de Taüll, originàriament hi havia una altra església, del segle xi. D’aquella construcció només en queden algunes parts, com els carreus de pedra de la part baixa dels tres absis i de les façanes laterals.
L’actual església, la que ara veus, es va fer al primer quart del segle xii sobre les restes d’aquell temple primitiu.

Aquí també pots distingir els tres tipus de pedra més utilitzats en la construcció de les esglésies de la Vall: el granit dels murs, la pissarra de les teulades i la pedra tosca de les decoracions.
Els tres absis estan ornamentats amb diversos motius propis del romànic, encara que d’èpoques diferents. L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per semicolumnes adossades. Per sobre hi corre un fris de dents de serra. Veuràs que aquestes peces ornamentals es diferencien força de les pedres de sota perquè són més vermelloses; això és perquè estan tallades en pedra tosca, un material tou i fàcil de treballar. En canvi, els carreus són de granit, que és molt més dur, i per això s’han conservat més bé al llarg del temps.
Aquesta església, com la resta d’esglésies del conjunt romànic, estava arrebossada per fora, de manera que els carreus o pedres no es veien. Les restes de l’arrebossat, amb unes línies vermelles de la decoració original, encara es conserven en diversos llocs, com ara a la part interior de la petita finestra rodona o ull de bou de la part lateral de l’absis central, a la finestra allargada del costat i en alguna finestra de la cara est.
També en queden algunes restes en diverses finestres del campanar. Les pots veure, per exemple, sota el fris de dents de serra del penúltim pis.
Justament al campanar de Sant Climent hi pots veure clarament com es construïen aquestes torres: traient pes dels pisos superiors aprimant els murs de l’interior, i fent més grans, progressivament, els forats de les finestres.
Quan hagis acabat de mirar el campanar, passa a l’interior de l’església per continuar la visita.

L’església de Sant Climent és de planta basilical, és a dir, amb una nau central allargada i dues de laterals separades per pilars cilíndrics. La capçalera està formada per un absis principal i dues absidioles o absis secundaris situats als costats de l’absis central.
En un dels pilars més propers a l’absis, el de l’esquerra, hi havia pintada la inscripció amb la data de consagració de l’església. En aquella inscripció s’hi podia llegir que va ser consagrada el 10 de desembre del 1123 per Ramon Guillem, bisbe de Roda-Barbastre, just un dia abans que la de Santa Maria de Taüll.
El que més destaca d’aquesta església, però, és una imatge que segur que ja coneixes perquè la deus haver vist un munt de vegades representada a diversos llocs. Es tracta del Crist en majestat de Taüll, una de les imatges més emblemàtiques del romànic català. Val a dir que el que veus ara mateix és una projecció del que ha arribat fins als nostres dies; aquestes pintures es van arrencar per evitar-ne l’espoli i avui s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Després del videomapatge, i durant uns minuts, podràs veure les restes de pintura original que queden a l’absis. Al centre d’interpretació d’Erill la Vall pots descobrir les circumstàncies que van portar al trasllat d’aquestes obres.

So d’interferències.
Mestre de Taüll: Per què m’heu fet cridar, excel·lentíssim i reverendíssim senyor?
Bisbe: Soc un gran admirador de les pintures que vau fer a Roda d’Isàvena i de la majestuositat i l’harmonia de les vostres representacions de Crist.
Mestre de Taüll: Li agraeixo aquestes paraules. Jo també he quedat meravellat d’aquesta església que acabeu de construir.
Bisbe: Sí, s’ha fet un gran esforç. Però ara toca decorar-la. Aniré al gra: he pensat que un mestre com vós donaria a l’església de Sant Climent de Taüll tota l’esplendor que mereix.
Mestre de Taüll: Jo? No sé què dir. Seria un honor i, alhora, una responsabilitat. Totes aquestes parets…
Bisbe: Vull la perfecció dels rostres que pinteu. Vull que qualsevol que entri en aquesta església senti el poder de Crist en la seva figura triomfal.
Mestre de Taüll: I en què esteu pensant, excel·lentíssim?
Bisbe: Vull un gran Crist en majestat a l’absis major. El millor que s’hagi pintat mai.
Mestre de Taüll: Doncs no se’n parli més! Quan puc començar?
So d’interferències.

Per conèixer tots els secrets del Crist en majestat, situa’t davant de la primera fila de bancs.

El mural de l’absis central es divideix en tres àmbits, que simbolitzen el cel, la terra i l’espai entre tots dos.
A dalt de tot hi ha el cel, on es presenta la divinitat, Crist en majestat. El pots veure dins de la màndorla, aquest emmarcament en forma d’ametlla que subratlla la divinitat que beneeix amb la mà dreta i sosté el llibre amb la mà esquerra.
Envoltant la imatge de Crist, els àngels, els serafins i els símbols dels evangelistes: sant Mateu, l’àngel o l’home; sant Marc, el lleó; sant Joan, l’àguila, i sant Lluc, el brau.
Al registre intermedi s’hi veuen cinc apòstols i Maria.
I a baix, al registre inferior, hi ha elements que pertanyen al món terrenal, així com ornaments de caràcter vegetal o geomètric, que representen la terra.
En un àmbit més exterior de la volta, a dalt, hi veiem un anyell amb set ulls, la manifestació de Déu que apareix descrita a l’Apocalipsi.
Ara que ja coneixes els personatges, només et queda veure el videomapatge per descobrir com van ser fetes aquestes pintures.

Mapatge (projeccions a les hores establertes)

Potser en aquest punt et preguntes quin sentit tenien totes aquestes pintures. Eren només per decorar l’església o tenien alguna altra funció? La importància de les pintures murals a l’edat mitjana era molt gran, perquè, a més d’estar dedicades a la glòria de Déu i de ser una eina de poder, tenien una funció alliçonadora, car la major part del poble no sabia llegir i la imatge, juntament amb la paraula, era la forma d’evangelització més efectiva.
Malgrat els arrencaments, Sant Climent encara conserva in situ fragments de pintura original; els podràs descobrir al següent punt de la guia.

A l’església de Sant Climent s’hi conserven fragments de pintura original d’èpoques diferents, i es troben, sobretot, a la capçalera.
Les pintures originals més antigues són les decoracions interiors de les finestres de la part baixa de l’absis principal. Són sanefes amb motius vegetals de tons vermells i ocres sobre un fons blanc.
Ara observa la part dreta de l’absis central, a dalt. Allà s’hi veuen fragments de l’escena de la Bíblia en què Caín mata el seu germà, Abel, per gelosia. Caín i Abel van ser els dos primers fills d’Adam i Eva, els primers pobladors de la Terra. Pots veure com Caín subjecta Abel pels cabells amb una mà mentre amb l’altra li clava una destral a la galta. Al costat del rostre d’Abel hi pots llegir la inscripció “ABEL”.
Per trobar més pintures originals, dirigeix la mirada al frontis de l’absis major, a dalt de tot a la dreta. Allà hi has de localitzar un personatge amb vestimenta de soldat tocant un llarg instrument de vent que podria anunciar l’apocalipsi, l’arribada del Senyor a la fi dels temps. Bé, de fet n’hi ha dos, de soldats, però el de l’esquerra és projectat.
I encara hi ha més pintures originals. Aquestes, a banda i banda de la part alta de l’absis principal. Aquí es conserva la imatge de tres sants. El més ben conservat és sant Climent, el patró de l’església, situat a l’esquerra. Al costat, una mica més endins, hi ha la imatge de sant Pere. I a l’altra banda, al frontal de la dreta, la imatge d’un altre sant, que podria ser sant Corneli. Encara n’hi ha una altra, situada a la part alta del frontis de l’absidiola de l’esquerra; és una mena de gos o de llop negre, el veus?
Per continuar la visita, busca tres talles situades dins d’unes vitrines, a la nau de la dreta, mirant cap a l’altar.

Les tres talles romàniques que hi ha a l’interior de Sant Climent de Taüll representen el Crist salvador coronat, el Crist a la creu i una Mare de Déu.
El Crist salvador coronat és una escultura tallada i policromada al segle xiii, que molt probablement presidia l’altar major. A principis del segle xx, estava situada al bell mig d’un retaule a l’absis central. El retaule era gòtic, del segle xvi, i actualment està al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
El Crist a la creu és una magnífica mostra de les creus que tot sovint s’utilitzaven en processons i actes litúrgics. Conserva una esplèndida policromia, especialment a la part posterior. Se’n desconeix amb exactitud l’església de procedència.
La Mare de Déu és del segle xii o xiii. A principis del segle xx, era a dins d’un petit templet de fusta, però és possible que provingui de l’església veïna de Santa Maria.
A l’interior de les naus hi ha altres béns mobles, que podràs descobrir amb la informació dels cartells.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.

Si has arribat fins a l’església des del poble, has hagut de travessar inevitablement la carretera. Això et proporciona una dada important sobre l’origen de l’església; aquesta, com les altres del conjunt romànic —a excepció de la de Santa Maria de Taüll—, es va construir fora del nucli urbà.

A la teva esquerra pots veure el cementiri parroquial, element comú a les esglésies de la Vall i que, com en la resta, encara és actiu.

So d’interferències.
Joan, un home gran: Bon dia, Maria. Que em podries deixar les tisores de podar?
Maria, una dona gran: Oh, i tant!
Joan: És per tallar les males herbes; creixen pertot i aviat no es veurà ni la creu.
Maria: Ja ho pots ben dir. Jo vinc cada setmana a netejar la làpida del meu home. Amb la pluja queda ben empastifada. I, de passada, li canvio les flors.
Joan: Jo tinc feina. A part de les creus i les làpides de la meva família, repasso les de la família del Manel, que ell, pobre, ja no pot venir. M’hi passo el dia.
Maria: Mira, així ens veiem, encara que sigui al cementiri.
So d’interferències.

Encara als voltants de l’església, val la pena acostar-se al riu per veure “la palanca”, un pont que unia els pobles de la Vall, avui en dia totalment reconstruït. Pots anar-hi al final de la visita.
Ara, ves a la part del darrere de l’església. Hi podràs arribar seguint el camí que baixa per la teva dreta.

L’església de Sant Feliu ha tingut nombroses transformacions al llarg dels segles. Fixa’t en la curiosa perspectiva que generen els seus volums.

En destaquen els absis, on pots veure elements arquitectònics dels diferents moments constructius. L’absis més gran és el del segle xi. Es pot veure clarament que està construït amb pedres irregulars i decorat amb arquets cecs i bandes o lesenes del primer romànic. El més petit és del segle xii, està fet amb pedres regulars i pràcticament no té decoració.

Als absis de Sant Feliu també hi pots veure diversos models de finestres romàniques.
Per continuar la visita, entra a l’església i situa’t davant dels bancs.

L’absis central de l’església de Sant Feliu és tan interessant per fora com ho és per dins. L’interior amaga dos elements ben singulars.

El primer té a veure amb els materials de construcció. Si t’hi fixes, la volta de quart d’esfera que cobreix l’absis central està construïda amb pedra tosca, un material més lleuger que el granit, extret molt probablement dels voltants del riu Noguera de Tor.

També són interessants les restes d’arrebossat i encintat originals del segle xi; en pots veure un exemple a l’espai entre la finestra central i la de l’esquerra. L’encintat serien aquestes línies blanques dibuixades sobre la pedra per simular una simetria en realitat inexistent. Aquesta decoració amb encintat també la veuràs a Sant Climent de Taüll, a Sant Joan de Boí i a Santa Eulàlia d’Erill la Vall.
Si vols veure com era tot l’absis de Sant Feliu de Barruera decorat amb l’encintat, activa el recurs virtual.

Les remodelacions de l’església i els béns mobles que es conserven a l’interior mostren com els temples de la Vall s’han anat adaptant als gustos i a les necessitats de la comunitat que els ha utilitzat des de l’època romànica fins als nostres dies sense interrupció.

Sobresurten les dues imatges de Crist, la de l’altar major i la que està plantada a terra, que es treia el Dijous Sant per al viacrucis, la celebració que recorda els darrers moments de la vida de Jesús.

El conjunt de béns mobles de Sant Feliu inclou un confessionari i un banc.
També hi ha diverses talles, com “els armats”, els dos soldats que flanquegen l’altar de la dreta, i un retaule a l’entrada. Si vols saber-ne més coses, consulta els cartells informatius.

Finalment, pots pujar al cor, des d’on tindràs una visió privilegiada de l’interior de Sant Feliu.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.
Per començar la visita, dirigeix-te a la part posterior de l’església.

Sant Joan de Boí és l’església que conserva més elements arquitectònics del primer moment constructiu de la Vall de Boí, al segle xi. Els murs de l’església i la base del campanar, construïts amb carreus irregulars, són el que queda d’aquest període.
Dos dels absis originals, el central i el de l’esquerra, van desaparèixer, segurament durant les reformes dels segles xvii i xviii.
El campanar és un exemple clar de l’evolució constructiva de l’església: la base correspon al primer període romànic, del segle xi; els dos pisos següents són del segle xii, i el darrer és obra d’una reforma del segle xvi.
Una de les curiositats d’aquest campanar és que està perfectament alineat amb els de Santa Eulàlia d’Erill la Vall i Sant Climent de Taüll.
Per continuar la visita, ves a la façana lateral de la teva dreta, la que té les pintures.

A l’església de Sant Joan, el que crida més l’atenció i que segurament ja deus haver vist són les pintures murals de la façana nord, situades al voltant del que era l’entrada original. De fet, aquesta església, la de Sant Climent i la de Santa Maria són les úniques que han conservat pintures a l’exterior. Les que veus, però, són còpies, perquè les originals es guarden al MNAC. L’arrebossat de la façana, en canvi, és original.

En aquest cas, les pintures reprodueixen una visió de Déu, representat en el crismó, el símbol de Crist a partir de les seves inicials en grec. Actualment aquest crismó no es pot veure, però estaria inscrit a la circumferència de la part central del conjunt, sostinguda per quatre àngels. A una banda d’aquesta escena hi ha representat un sant amb un llibre a la mà; a l’altra, tres personatges que contemplen la visió central. Una sanefa amb motius geomètrics emmarca tot el conjunt.

Originàriament, les pintures i l’arrebossat estaven protegides per un porxo, que va ser enderrocat en algun moment. Aquest porxo acollia els feligresos i els protegia de les inclemències meteorològiques. Però també podia ser un lloc de parada de les processons, un espai on celebrar actes litúrgics i també socials, com ara judicis. El porxo, a més, tenia una funció simbòlica: era l’espai de transició entre la vida quotidiana i l’entrada a la casa de Déu.

Però aquesta paret encara guarda un altre tresor. A un costat i l’altre de la porta, algunes persones hi van deixar la seva empremta, en forma de grafits fets amb algun objecte punxegut. Igual que passa amb les pintures, aquests grafits són una còpia dels originals. Si t’hi fixes, s’hi distingeixen diverses escenes de caràcter militar, amb torres, cavalls, estrelles i, fins i tot, un soldat tocant el corn. Un testimoni de l’expressió popular d’altres temps.

So d’interferències.
Nen (nerviós): Vols parar?
Nena: Mira aquest cavall: el va fer la meva mare. I aquest soldat sobre el castell, també.
Nen: Els soldats no són així.
Nena: Aquest soldat toca la trompeta. Aviat hi haurà una batalla.
Nen: Tu no hi dibuixis res! Si et veu el mossèn s’enfadarà.
Nena: Hi faré unes ratlles, aquí. Seran com uns raigs de sol.
Nen (molt nerviós): Vigila, que surt el mossèn!
So d’interferències.

Una darrera curiositat, abans d’entrar. En aquesta paret també hi pots veure unes figures o taques en tons vermells i ocres. Són marques del ritual de consagració de l’església, és a dir, de l’acte de convertir-la en sagrada i apta per al culte diví.
Per continuar la visita, ves a dins per la porta de la façana de la teva dreta. La porta que tens davant era l’entrada original, però fa temps que no es fa servir.

A l’interior de l’església de Sant Joan criden l’atenció la gran quantitat de pintures murals, la vivesa dels colors emprats i la diversitat dels temes que s’hi representen. Igual que les de l’exterior, no són les originals, sinó reproduccions fidels de les que es conserven al MNAC.
I quin sentit tenien totes aquestes escenes decorant les parets d’una església? La importància de les pintures murals a l’edat mitjana era molt gran, perquè, a més d’estar dedicades a la glòria de Déu i de ser una eina de poder, tenien una funció alliçonadora, car la major part del poble no sabia llegir i la imatge, juntament amb la paraula, era la forma d’evangelització més efectiva.
Els temes de les pintures que pots observar són variats i es poden dividir en dos nivells de representació: d’una banda, hi ha els sants o benaurats, que ocupen la major part dels murs i representen l’univers celestial; de l’altra, els éssers del bestiari, criatures que poblen el món terrenal, que es representen en escenes situades per sota de les anteriors, sota els arcs. Tancant el repertori, al mur del costat de la porta, hi hauria representat el judici final, però aquestes pintures no estan reproduïdes a l’església.
Pel que fa als sants, una de les escenes més importants és la lapidació de sant Esteve. Per trobar-la t’has de desplaçar al final de la nau de l’esquerra i mirar cap amunt i a la dreta, al damunt d’una de les arcades. Aquesta escena representa la fortalesa del màrtir com un exemple a seguir, les proves i les dificultats que han de superar els bons fidels.
La següent escena destacada la tens al mur de la teva esquerra. És l’escena dels joglars, protagonitzada per un músic, un malabarista i un equilibrista que, penjat de cap per avall, pretén agafar les espases amb la boca. És una de les més curioses del conjunt, perquè és una de les poques que no té caràcter religiós. És una representació de la festa i la celebració en l’univers celestial, de la música i l’alegria de la qual són partícips els personatges sagrats. Però també podria tenir a veure amb la celebració per la consagració de l’església —un tema, per cert, poc habitual en el romànic català.
Fixa’t, ara, en els éssers del bestiari, els animals reals i fantàstics situats principalment a les columnes. Aquests éssers eren representats amb un significat moralitzador, i els seus hàbits i costums personificaven vicis i virtuts humans. Hi pots veure un elefant, un lleó, una pantera o un camell. I a la porta lateral, un gall, símbol de l’arribada d’un nou dia i de la resurrecció de Crist.

Vols veure com es va pintar aquesta església? Prem el recurs virtual i descobriràs com treballaven els mestres al segle XII. Després ves cap a l’entrada i col·loca’t a la nau de l’esquerra, mirant cap a la porta.

Al mur de l’esquerra de la porta de sortida, hi ha un animal fabulós relacionat amb l’apocalipsi. És un monstre de set caps i deu banyes. Escenes tan terrorífiques com aquesta es pintaven sempre al mur de sortida perquè els creients recordessin, abans de tornar a casa, les coses dolentes que els podien passar si desobeïen.

I encara hi ha una altra escena que crida força l’atenció i que potser ja has vist. Si et poses d’esquena al monstre de set caps i mires cap amunt, a dins del segon arc hi veuràs el pecador. És un personatge amb una pròtesi a la cama i amb les parts íntimes visibles —tot i que sembla que algú es va entretenir a esborrar-les—, que sembla entregat a la masturbació. En aquest cas, la religió associa el defecte físic al defecte moral.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.

Com ja veus, l’ermita de Sant Quirc està situada en un marc privilegiat, en un pla elevat a la muntanya de Durro i a una altitud de 1.500 metres.
Potser et demanes per què l’havien de construir aquí dalt, en un lloc difícil d’arribar i allunyat del poble. Doncs hi ha dues raons.
En primer lloc, l’ermita marcava el límit entre els prats de pastura i les terres cultivades. Els prats, que van fins al poble, pertanyen a propietaris particulars; en canvi, les terres de la muntanya són de tots els veïns.

Però l’ermita encara té una altra funció; aquesta, simbòlica i relacionada amb la tradició d’origen pagà de córrer falles. Sant Quirc és el lloc d’emplaçament del Faro de Durro, el pi que marca el punt de partida de la baixada de les falles d’aquesta població. Depèn de l’època de l’any, encara el pots veure mig cremat, a la vora del penya-segat. La baixada de les falles marca l’arribada de l’estiu, i tenia la funció de purificar les pastures i allunyar els mals esperits. Amb l’arribada del cristianisme, aquesta tradició es va adaptar al culte dels sants, que van esdevenir els protectors del territori.

So d’interferències
Dona: M’han dit que aquesta nit unes quantes noies correran les falles.
Home: I ara! Quina bestiesa. Les falles les corren els homes.
Dona: I no et sembla que ja és hora que això canviï?
Home: És una tradició. Sempre s’ha fet així.
Dona: Som al 2010. El 2010! I Durro és l’únic lloc del Pirineu on encara no poden baixar falles les dones. Així que tant de bo que això que diuen sigui veritat i aquestes noies s’hi atreveixin.
Home: Jo, fins que no ho vegi, no m’ho creuré.
So d’interferències

A la Vall hi ha un bon grapat d’ermites, però la de Sant Quirc de Durro és l’única que manté l’estructura original del segle XII. És per això que es va incloure al conjunt declarat Patrimoni Mundial, juntament amb les esglésies.
Des d’on ets pots veure clarament el campanar de Sant Quirc, un afegit posterior al romànic. A diferència dels campanars característics de les torres de les esglésies de la Vall, té forma d’espadanya.
Una altra curiositat de Sant Quirc és que els murs són fets de pissarra, a diferència de la resta d’esglésies de la Vall. La tipologia de l’ermita recorda molt la del porxo de l’església de la Nativitat de Durro, situada a poc més de dos quilòmetres. Això fa pensar que són de la mateixa època, la segona meitat del segle xii.
Ara, acosta’t a la porta d’entrada i fixa’t en les dovelles de l’arc, les pedres que l’envolten per sobre fent corba. Veuràs que tenen un to rosat, diferent de la resta. Això és perquè són de pedra tosca, un material més tou i, per tant, més fàcil de treballar, ideal per les ornamentacions.

A Sant Quirc també crida l’atenció les poques obertures que permeten l’entrada de llum a l’interior. De fet, a l’absis central hi ha l’única finestra que il·luminava l’interior, juntament amb l’ull de bou que pots veure a la capçalera, just a sota de la coberta.
Per continuar la visita, has de passar a l’interior de l’església, però en determinades èpoques de l’any això no és possible perquè està tancada. Si no hi pots entrar, et pots fer una bona idea de com és prement el recurs virtual que tens a la guia.

L’interior de l’ermita de Sant Quirc de Durro s’ha transformat al llarg dels segles i s’hi aprecia la convivència d’estils diferents, amb el frontal d’altar romànic; la imatge de sant Quirc, d’estil gòtic, i santa Julita i el retaule barroc, davant de l’absis.

El frontal romànic, una reproducció de l’original —conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya—, està situat davant de l’altar i està dedicat als patrons de l’ermita, sant Quirc i santa Julita, la seva mare. Representa, amb molta cruesa, els martiris que van sofrir aquests sants abans de morir. Pots veure sant Quirc serrat de dalt a baix o rebent claus a la cara a cop de martell; i a santa Julita, travessada per espases. O a tots dos, dins d’una olla bullent. Dedicar-los una ermita sembla poca cosa, després de tant de patiment!

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.

A Santa Eulàlia hi ha un dels campanars més destacats de la Vall, una esvelta torre de planta quadrada i sis pisos d’alçada, amb la decoració pròpia del primer romànic: amb arquets cecs i frisos de dent de serra.
Aquest campanar està alineat amb el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll, i des d’aquesta torre es podien veure els altres dos campanars. Avui en dia, els arbres que han crescut als prats n’impedeixen la visió.
Des del punt de vista religiós, la torre era l’element arquitectònic que, simbòlicament, s’elevava cap al cel. Però també tenia altres funcions: era un punt de vigilància i servia per comunicar-se amb les altres poblacions.
Abans de continuar la visita, deixa’t impressionar uns segons per la contundència i la sobrietat d’aquesta església. I, si pots, gaudeix de l’espectacle sonor de les campanes ressonant per tot el poble: val la pena.
Després, dirigeix-te on hi ha l’entrada de l’església.

L’església, igual que el campanar, tenia una doble funció: social i religiosa.
L’entrada i sortida del temple sempre ha estat un punt important de reunió de la població; per això, una de les funcions del porxo on ets era protegir els feligresos de les inclemències meteorològiques mentre esperaven. Però també podia ser un lloc de parada de les processons, un espai on celebrar actes litúrgics i també socials, com ara judicis. El porxo, a més, tenia una funció simbòlica: era l’espai de transició entre la vida quotidiana i l’entrada a la casa de Déu. A la part interior de l’arc de la porta, anomenada intradós, s’hi pot veure la representació de dues serps enfrontades: una clara advertència del pecat. En aquest arc també hi queden restes de la pintura original, en tons vermells i negres. I, si t’hi fixes bé, veuràs un grafit antic amb un petit peix.
Encara al porxo, a banda i banda de la porta, podràs observar dues pedres amb uns curiosos dibuixos traçats en color blanc: una mena de creu de tres caps a l’esquerra i una estrella a la dreta. Són dibuixos fets en el procés de sacralització de l’església per tal de protegir-la del mal.
En aquest mateix mur, a l’esquerra, hi ha restes de l’encintat, una quadrícula blanca que es pintava sobre les pedres per simular una simetria que la construcció real no tenia. També en veuràs a l’interior de l’església.
Ara ja pots entrar.

Des d’on ets ara, pots observar clarament la forma de creu que té la planta de l’església, amb la capçalera en forma de trèvol, formada per l’absis principal, pintat de blanc; els absis secundaris, als laterals, i la nau, que completa la figura.
Et deus haver adonat que el terra de l’església fa baixada; s’ha mantingut així perquè el paviment original ja tenia aquest pendent, cosa que es pot comprovar amb les alçades diferents de les restes dels pilars.
Al segle XII, es va ampliar la nau i es van construir el campanar i el porxo. També en aquella època, van caure accidentalment la volta i la façana, i es va fer la primera reconstrucció.
Al segle XVI es va construir un retaule encaixat a l’absis central, es va afegir el cor i una part del porxo exterior es va reconvertir en capella.

El retaule de l’absis central es va desmuntar entre el 1907 i el 1911 per construir una sagristia. La restauració moderna, feta a finals del segle XX, va retornar a l’absis l’aspecte original.
Per continuar la visita, puja al cor que hi ha al final de la nau.

Ets al cor. Com ja saps, aquesta peça és un afegit del segle XVI, que va ser fet per situar-hi el clergat i els cantaires. Des de davant de tot del balcó, pots observar perfectament el conjunt escultòric de fusta que hi ha sobre l’altar. Es tracta de la reproducció del Davallament de la creu d’Erill la Vall, l’únic que es conserva sencer de l’anomenat taller d’Erill.
D’esquerra a dreta, les figures són: Dimes (el bon lladre), la Mare de Déu, Josep d’Arimatea, Crist, Nicodem, sant Joan i Gestes (el mal lladre).
L’escena mostra la baixada de Crist de la creu, i està carregada de dramatisme. Aquesta representació pot inspirar-se en el teatre litúrgic que s’interpretava durant la celebració de la Setmana Santa.
A les esglésies de la Nativitat de Durro i de Santa Maria de Taüll s’hi conserven parts d’altres davallaments.
Les figures d’aquest conjunt són reproduccions fetes a partir de les talles que es conserven al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les figures originals van ser trobades en molt mal estat de conservació en un quartet adossat al mur exterior de l’església.
Al recurs virtual de realitat augmentada pots veure el Davallament tal com era originalment.

Al cor també s’hi exposen diversos béns mobles que ens mostren l’evolució del mobiliari litúrgic. Destaquen els retaules d’èpoques diferents, una mostra de l’evolució dels cultes i dels estils artístics entre els segles XVI i XVIII, que són de fusta i mantenen la policromia en graus diferents de conservació.

Arqueòleg: Abans de marxar, donem un cop d’ull sota el cor. No se sap mai.
Historiador de l’art: Guaita! Apunta la llanterna cap allà, cap a aquell munt de fustes.
Arqueòleg: És el que em penso?
Historiador: N’hi ha uns quants. Estan tots corcats! Se m’ha desfet a la mà.
Arqueòleg: Caldrà fer una bona feina de restauració.
Historiador: Val la pena. Aquests retaules ens ajudaran a recompondre la història d’aquesta església. I, un cop recuperats, és aquí on hauran d’estar exposats.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.

Santa Maria de Cardet és l’església més petita de totes les de la Vall. Potser per això, i pel petit porxo de l’entrada, té un aspecte tan acollidor. Si no fos pel campanar, podria ser una casa més del poble. No t’ho sembla?
Com veus, el campanar té forma d’espadanya i va ser afegit en època barroca. Cardet i l’ermita de Sant Quirc de Durro són els dos únics temples del conjunt que tenen aquesta mena de campanar.
Un altre element interessant d’aquesta església és el forrellat. Si t’hi acostes, podràs veure que el passador està rematat amb un preciós cap humà.
Però el que fa més especial l’església de Santa Maria és l’absis. Per veure’l, has de tornar a sortir del recinte de l’església i fer la volta per l’esquerra, en el sentit de la teva marxa. Després has de baixar un parell de carrers fins a arribar a una plataforma de fusta.

Des d’aquí pots apreciar la bellesa de l’absis de Santa Maria de Cardet i les seves vistes.
L’absis de Santa Maria de Cardet té dues plantes, i és un dels més espectaculars de totes les esglésies de la Vall. Això és perquè el temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya, aprofitant el desnivell del terreny.
A la part inferior s’hi va construir una petita cripta, l’única de tot el conjunt d’esglésies del romànic. Es correspon a la finestra de sota i, quan hi siguis dins, la podràs visitar.
Una curiositat: a dalt a l’esquerra, al segon dels arcs que decoren la part alta de l’absis, hi ha un cap humà esculpit en relleu. Ets capaç de trobar-lo?
Per continuar la visita, ves cap a l’interior de l’església.

Santa Maria de Cardet, com ja s’ha dit, és l’església més petita de totes les de la Vall. Actualment, l’interior de l’edifici encara sembla més reduït, a causa de la presència del retaule barroc, que amaga l’espai de l’absis.
Aquesta església ha estat restaurada, com les altres del conjunt, però en aquest cas es va optar per mantenir l’interior tal com era a principis del segle xx. S’han respectat els afegits arquitectònics i els béns mobles posteriors a l’època romànica per deixar testimoni de la seva evolució. Cal entendre, doncs, que la resta d’esglésies de la Vall també tenien aquest aspecte, però les restauracions les han tornat al seu aspecte romànic.
Des d’on ets, també pots veure una reproducció del frontal d’altar, dedicat a Maria i a la infantesa de Crist. L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i està datat a la segona meitat del segle xiii.
Al frontal s’hi representen diverses escenes de la vida de la Mare de Déu. Al mig, la Verge amb el Nen Jesús a la falda. A la part de dalt, a l’esquerra, hi ha representat el moment que l’àngel va visitar Maria. A la dreta, a dalt, el naixement de Jesús. A baix, a l’esquerra, l’arribada dels Reis d’Orient. I a baix, a la dreta, el moment en què Maria i Josep fugen dels romans cap a Egipte amb el petit Jesús.
El frontal de Santa Maria de Cardet va ser realitzat per l’anomenat taller de la Ribagorça. D’aquest taller se’n coneixen diverses obres, totes molt semblants entre si en tècnica i estil.

So d’interferències.
Mestre: T’has de centrar en els relleus d’estuc, Jaume.
Jaume: Però, mestre, ja fa temps que treballo l’estuc. Vull una oportunitat per pintar les figures. Sé que ho puc fer.
Mestre: No tinguis pressa; l’oportunitat t’arribarà. Per ara, centra’t en els marcs i en els fons.
Jaume: Fins quan, mestre? Això és una tasca menor. Fa temps que em preparo. M’he fixat molt en la vostra feina i conec bé l’ofici.
Mestre: Jaume, estaràs preparat quan entenguis el valor dels marcs i els fons amb relleus d’estuc. Cada element forma part de l’obra final, i tots han d’estar fets amb la mateixa mestria i humilitat. Torna a la feina; encara et queden moltes coses per aprendre.
So d’interferències.

Darrere del retaule hi ha un dipòsit de gra, cosa que ens dona una perspectiva nova dels usos dels espais religiosos. Malgrat que queda amagat, és possible accedir-hi per una petita porta, a la dreta del retaule. El dipòsit de gra queda a l’altura de la cintura, i té una petita tapa de fusta. Quan siguis dins, també podràs veure, amb un fris de dents de serra, la decoració pròpia del primer romànic. El que el fa singular és que aquesta mena de decoracions eren molt poc habituals als interiors.

Dins de l’església de Santa Maria de Cardet també s’hi va conservar, fins a principis del segle xx, una biga travessera original amb decoració pictòrica. A la part superior d’aquesta biga hi ha dos forats on s’encaixava un grup escultòric, segurament de tres figures; per tant, un calvari, Crist a la creu amb sant Joan i la Mare de Déu. Actualment, aquesta biga està conservada al MNAC. Amb el recurs de realitat virtual la podràs veure a l’emplaçament original.
Ara, per visitar la cripta, has de baixar per les escales situades al mig de la nau i passar per un corredor estret.

Ets a la cripta, situada a sota del presbiteri. Normalment, les criptes es feien servir per posar-hi alguna tomba o les relíquies d’un sant. L’espai està adaptat a la forma semicircular de l’absis i està cobert per una volta de canó. Si mires amunt, podràs veure les marques de les canyes que es van fer servir com a estructura per la construcció del sostre. A la part central del mur s’obre una finestra, que és l’únic punt d’il·luminació. També hi pots veure la pica de l’oli, que es feia servir per encendre les llànties que il·luminaven l’església.

Ara pots anar al cor, on encara t’espera una altra sorpresa.

Fins ara, has vist tres nivells diferents de l’església: el més baix, el de la cripta; el de la planta, on es fan les cerimònies, i aquest on ets ara, el cor. Però si puges per la petita escala que tens darrere i treus el cap, podràs veure que encara hi ha un altre espai més amunt. És l’espai que va quedar després de construir la volta del segle XVIII.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!

Et donem la benvinguda a la Vall de Boí i t’animem a conèixer-ne l’excepcional conjunt d’esglésies, considerades una de les màximes expressions de l’art romànic català i inscrites a la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000.
El Conjunt Romànic de la Vall de Boí l’integren nou esglésies: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.
Però, què tenen en comú aquest conjunt d’esglésies? Què les fa tan singulars? Quina és la seva història?
Totes van ser construïdes entre els segles XI i XII, en un moment de poder i de bonança econòmica de la noblesa local, i comparteixen un estil arquitectònic, el romànic, molt estès per tot Europa.
Avui, una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserven a diversos museus catalans, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i això, algunes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus.
Amb la guia que tens a les mans, descobriràs els valors excepcionals d’aquest conjunt romànic i podràs conèixer cada una de les nou esglésies, amb els seus secrets i curiositats.
Una advertència final! Aquestes muntanyes són misterioses i, a les valls, les paraules de les persones que les han habitat sovint es queden atrapades i ressonen al llarg del temps com un eco imperceptible. Aquesta guia disposa d’un sensor que s’activa cada cop que en capta alguna. No t’espantis i continua escoltant.

L’església de Santa Maria es va consagrar l’11 de desembre del 1123, l’endemà de la de Sant Climent de Taüll. La coincidència dels dos projectes mostra la important quantitat de recursos que els senyors d’Erill van destinar a la Vall de Boí a principis del segle XII.

Aquesta església és l’única de la vall situada al centre del poble, cosa que la diferencia de la resta.

Al llarg del temps, Santa Maria ha estat molt modificada, i la restauració actual, iniciada el 1950, recreava la configuració romànica de tres naus. Si vols saber com era la planta antiga, al terra de la plaça hi ha un perímetre de pedra que l’assenyala.

La torre del campanar és la part més antiga del conjunt. Si t’hi fixes, veuràs que està una mica torta. Coses de l’edat…

Ara, desplaça’t cap a l’esquerra, buscant la cantonada, per veure un altre detall important del campanar. Als pisos superiors, hi ha restes de la decoració original. Es tracta d’unes sanefes amb motius geomètrics vermells, combinats amb el blanc de l’arrebossat.

Quan hagis acabat amb el campanar, ves a veure els absis, a la part del darrere de l’església.

L’absis principal de l’església de Santa Maria, el més gran, té un element decoratiu únic a tota la Vall: els cercles concèntrics que es troben sota el conjunt d’arquets cecs, i que es coneixen com a cercles refosos.

Una altra cosa que has de saber és que l’absis de l’esquerra està totalment refet.
Ara sí, ja pot entrar dins l’església per continuar la visita.

L’església de Santa Maria de Taüll va ser molt reformada al segle XVIII, en l’època barroca.
Les naus laterals es van convertir en capelles, i a la part més propera a l’absis s’hi va afegir una cúpula amb cimbori. Igualment, un dels absis laterals va ser reemplaçat per una sagristia. Totes aquestes modificacions van ser suprimides en una restauració que li ha tornat l’aspecte del segle xii, amb les tres naus separades per pilars i tres absis semicirculars.

De l’interior de l’església de Santa Maria de Taüll, en destaquen les pintures murals de l’absis i les del mur de la dreta. Les que veus ara són reproduccions de les originals, que actualment es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Però en aquesta església també hi ha restes de pintura original. Les més destacades estan situades a la part alta d’una de les columnes de les que separen la nau central de la de la dreta. Es tracta d’una escena relacionada amb la nativitat de Crist, coneguda com el bany de Jesús.

I quin sentit tenien totes aquestes escenes decorant les parets d’una església? La importància de les pintures murals a l’edat mitjana era molt gran, perquè, a més d’estar dedicades a la glòria de Déu i de ser una eina de poder, tenien una funció alliçonadora, car la major part del poble no sabia llegir i la imatge, juntament amb la paraula, era la forma d’evangelització més efectiva.
La temàtica de les pintures solia estar relacionada amb el sant o la santa a qui estava dedicada l’església. En aquest cas, però, la major part de les pintures estan relacionades amb el naixement de Jesús i el seu reconeixement com a figura divina.

So d’interferències.
Dona 1: Avui he tornat a fer tard a missa, ja podia anar esperant les campanes…
Dona 2: El campaner se’ns ha fet gran. I aquelles escales són massa costerudes.
Dona 1: Doncs potser n’haurem de buscar un altre.
Dona 2: Calla, calla, abans no el tindrem ensenyat… He sentit a dir que li faran una caseta de fusta allà dalt, perquè no hagi de pujar i baixar tant.
Dona 1: Una caseta de fusta?!?! Ni que fos un moixó [divertida].
Dona 2: Tu riu-te’n, però ja ho agrairàs.
So d’interferències.

La composició de l’absis es divideix en tres registres: a la part més elevada hi ha l’escena de la Mare de Déu asseguda en un tron i el seu fill a la falda, inscrits en una màndorla, una sanefa en forma d’ametlla. Al voltant de la Mare de Déu hi tenim els Reis d’Orient, que porten les ofrenes.
A la part mitjana de la composició, a banda i banda de la finestra, hi ha sis apòstols, entre els quals identifiquem sant Andreu, sant Pere, sant Pau i sant Joan Evangelista.
A la part inferior hi pots veure uns medallons circulars amb animals reals i fantàstics, característics dels bestiaris medievals. I a baix de tot, un fris de pintures que reprodueixen cortinatges que imiten sedes orientals.
Si vols veure com es va pintar aquesta església, prem el recurs virtual.

Els murs laterals de l’església també estaven decorats amb murals al fresc. Aquestes pintures, que avui es conserven al MNAC, són obra de l’anomenat Mestre del Judici Final, un autor diferent del que va fer el mural de l’absis. Se l’anomena així perquè va pintar l’escena que hi havia al mur proper a la sortida, on es representava aquest motiu. A les reproduccions que podeu veure al mur de la dreta, mirant cap a l’altar, s’hi representen diverses escenes del Nou Testament.

Llegint les escenes de dreta a esquerra, en el registre entremig, hi ha l’anunciació a Zacaries mentre oficiava al temple, la nominació de Joan Baptista i Maria amb el Nen rebent l’adoració dels Reis d’Orient, que comparteixen escena amb Herodes.
De les escenes del registre superior només se’n va conservar la meitat de sota i, per tant, és més difícil d’interpretar. Una d’aquestes escenes podria ser la caritat de sant Martí amb el personatge que talla la seva capa per donar-la a un altre, i a l’escena de més a la dreta, uns àngels armats, amb l’arcàngel Miquel combatent el drac.
La part inferior està decorada, de nou, amb un cortinatge pintat i, per sota d’aquests, encara més restes de pintura original.

Ara, has d’anar davant el retaule barroc de l’entrada.

Aquest retaule barroc que tens al davant va presidir l’absis principal durant el segle XVIII i fins al XX. En tot aquest temps, va mantenir ocultes les pintures romàniques. Segurament, aquest retaule les va protegir de la degradació i, ves a saber, si de la seva desaparició.

El retaule està dividit en dues parts: a la part superior hi ha representat l’arcàngel sant Miquel, amb sant Pau a l’esquerra i sant Pere a la dreta. A la part inferior hi ha la Mare de Déu, amb sant Joan Evangelista a l’esquerra i sant Isidre a la dreta.
En aquesta zona de l’església també hi ha les tres piques romàniques. La pica més gran és la de l’oli, que servia per guardar el combustible que feien servir les llànties que il·luminaven l’església. Al costat hi ha la pica baptismal. I a l’esquerra, la pica d’aigua beneïda.

Aquí s’acaba la visita a l’església. Ara et convidem a conèixer les altres, que constitueixen el Conjunt Romànic de la Vall de Boí. T’hi esperem!